O també dita la "trilogia de la Fundació". Són tres volums, independents uns dels altres, i se situen en un futur llunyà quan el planeta Terra ja només és una llegenda i la galàxia ha estat colonitzada fins a l'últim racó pels humans. Entra dintre del gènere de la ciència-ficció, tot i que sembla més bé una crònica político-històrica. La història no va ser escrita de manera ininterrompuda i lliurada al final, sinó que es va anar publicant periòdicament. Cada capítol és una narració autònoma, però s'entrellacen entre elles a través dels personatges: un personatge protagonista d'un dels capítols ja no apareix en el següent, però sí que en parlen els nous personatges i això et permet veure la progressió cronològica i saber què li va passar.
De manera molt simplista la història explica com un psicòleg i matemàtic excepcional, Hari Seldon, expert en psicohistòria, prediu la decadència de l'imperi que governa la galàxia, una decadència que ningú veu per enlloc. Prediu que aquesta decadència trigarà més de tres mil anys en donar pas a un nou renaixement i proposa un pla per escurçar aquest temps en mil anys. Solució, fundar una Fundació que es dediqui a recollir tot el saber humà, per tal que en arribar els anys foscos aquest saber no es fongui en el buit sinó que es pugui recuperar. Per a tal fi s'escull un planeta sense cap valor a un extrem de la galàxia i s'hi envien un nombre ingent de científics per colonitzar-lo. Amb el pas dels segles la Fundació s'anirà configurant com un nou imperi i entrarà en tensió amb l'Imperi original, però també amb els planetes del voltant, que fa temps que són independents i amb aires expansionistes. Segons va dir Asimov, per crear aquesta història es va inspirar en l'ascensió i la caiguda de l'Imperi Romà. En el segon volum, un dels personatges està directament inspirat en la figura de Belisario, el general de Justinià.
El component tecnològic és un punt en contra de la història si el comparem amb la tecnologia actual. És un fet que salta a la vista en quant es comença a llegir el primer volum. Ras i curt, la tecnologia que descriu Asimov, actualment és obsoleta i els aparells que descriu són poc creïbles, per la mateixa raó. Hem de tenir en compte, però, l'època en que va ser escrita aquesta història: els tres volums es van anar publicant entre el 1951 i el 1953, però, com ja he dit abans, cada capítol és una història autònoma, i aquestes històries es van començar a publicar en premsa al 1942, en plena Guerra Mundial. Al 45 Asimov va escriure la narració que va donar lloc a la primera part del segon volum: "Dead Hand", de Fundació i Imperi. És una època, doncs, en què l'energia atòmica i el seu potencial està a l'ordre del dia. Probablement ni la ment més imaginativa hauria pensat que avui dia, només 60 anys més tard, la vida i la societat haurien canviat tant com ho han fet.
Però el component tecnològic és un aspecte secundari de la història, si un guionista de cinema volgués fer-ne una adaptació, no ho tindria gaire difícil.
En aquesta entrada només he parlat de la trilogia clàssica de la Fundació, però la Fundació és molt més que aquests tres volums. Asimov va arribar a crear tot un univers al voltant d'aquesta història. Segons la wikipèdia la saga consta de fins a 16 llibres i fins i tot s'esmenta la Fundació a altres novel·les d'Asimov.
Després de la mort d'Isaac Asimov van aparèixer tres escriptors que es coneixen com les tres B de la ciència-ficció que van escriure tres novel·les més sobre la Fundació: Gregory Benford, Greg Bear i David Brin.
Enllaços que us poden interessar si voleu ampliar la informació:
- Guia de lectura del cicle de les Fundacions
-Tota la informació que ofereix la wiki sobre la Saga de la Fundació
-Un article força crític d'un lector de la novel·la de Benford
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada