22.7.09

L'Any del Senyor , d'Eloi Vila (II)


És frustrant haver de reconèixer que un llibre en el qual havies posat molta il·lusió t'ha decebut. Potser hi ha col·laborat també el fet que abans de començar a llegir-lo se'm va acudir de llegir-ne una crítica força dura. No ho penso fer mai més, això de llegir les opinions sobre un llibre que tinc intenció de llegir. La crítica, és trist dir-ho, tenia bona part de raó, tot i que era una mica exagerada. Deia, per exemple, que hi havia moltes baralles; n'hi ha, però no tantes com donava a entendre.

Què és el que m'ha desagradat del llibre? La primera cosa que em va "molestar" va ser que perdia molt de temps en la descripció de l'acció. És a dir, és molt detallista explicant què passa, per on va el protagonista, que sent per dintre, detalls una mica macabres, sobretot en el primer capítol... Un detallisme que a mi em fa pensar en una influència d'alguns autors espanyols realistes o potser en alguns directors de cinema donats a explotar el que se'n diu "tremendisme". El gust per la descripció de fets macabres i/o sexuals. Potser peca de voler ser excessivament visual i no té en compte que la imaginació del lector és una peça clau en aquest tipus d'històries. Potser creu que així s'aconsegueix crear tensió, suspens, però en el meu cas més aviat em feia nosa, allargava excessivament l'arribada del desenllaç.

L'altre fet que no em va acabar de fer el pes va ser que les accions relacionades amb el motiu principal que porta el protagonista a Còrdova triguen molt a començar, el noi és obligat a viatjar a aquesta ciutat, hi arriba, hi coneix gent, s'hi baralla, pero van passant les pàgines i no es veu que hi hagi intenció d'engegar cap acció per aconseguir l'objectiu. Una mostra més de pèrdua de temps. Quan finalment la missió es posa en marxa es resol en pocs capítols i et deixa amb la sensació que has estat llegint un munt de palla i que el llibre s'hauria pogut acabar molt abans.

El final del llibre tampoc és per llençar coets, de fet el trobo totalment incongruent, incomprensible i injust. I no penso donar detalls, perquè malgrat que no recomano la lectura d'aquesta novel·la, si algú la vol llegir no penso aixafar-li la guitarra explicant el final.

L'últim detallet que no em va agradar i que comprenc que no tothom hi estarà d'acord, és la història d'amor, una història que s'hauria pogut estalviar. Per a mi en una novel·la d'aventures el que menys hi ha d'haver són escenes de sexe, les trobo totalment sobreres, però avui dia sembla que no es pot escriure una novel·la, sigui del gènere que sigui, que no inclogui almenys una escena sexual.

En general m'ha semblat una novel·la fallida. L'autor no ha sabut mesurar el tempo, ha allargat massa algunes accions, ha endarrerit d'altres, ha omplert de molta palla la història, com si ell mateix s'hagués perdut buscant la manera de fer avançar la història. Em sap greu. L'única cosa que sí que m'ha agradat és la descripció de la vida i dels carrers de Còrdova, aquí ha estat molt encertat, he de reconèixer que m'ha fet imaginar-me el protagonista movent-se pels carrers, fugint dels seus perseguidors. Em quedaré amb aquests detalls.

28.6.09

L'Any del Senyor , d'Eloi Vila


Inicio amb il·lusió la lectura de L'Any del Senyor, d'Eloi Vila, que publica l'editorial Alisis. És la primera novel·la d'aquest autor i potser tanta il·lusió per part meva és una mica precipitada. Però des del primer dia que vaig sentir a parlar del llibre vaig tenir bones vibracions. Deu ser perquè l'Eloi Vila és un periodista que em cau particularment bé. És un home molt dinàmic, xerraire a base de bé i, crec, amb un nivell d'autoexigència molt gran. No crec que s'hagi llançat a l'aventura d'escriure ficció sense rumiar-s'ho bé. Tot i això, no espero una gran obra literària ni crec que aquesta sigui tampoc la seva intenció. Em sembla que deu ser una novel·la àgil, d'un català planer, amb tocs d'ironia. És una novel·la d'aventures, segons diu ell, així que dedueixo que s'ho deu haver passat prou bé escrivint-la.

3.1.09

L'home duplicat- José Saramago



Bé, la meva primera impressió en començar a llegir aquesta novel·la és que l'autor tenia un concepte molt curiós del que signifiquen els signes de puntuació. Em va caldre llegir unes quantes vegades les primeres pàgines per acostumar-me al seu estil i un cop acostumada, per fi, vaig disfrutar de la novel·la. Ens trobem amb un personatge protagonista que mena una vida rutinària i insatisfeta. Un psicòleg diria que el protagonista no s'accepta a ell mateix i aquest rebuig el porta a rebutjar, també, les persones que l'estimen. Un bon dia descobreix que hi ha algú al món que és exactament igual que ell i decideix que el vol conèixer i fer-se conèixer. Hi ha, segurament, una part d'enveja de la vida de l'altre i una part d'amor propi, de voler-se sentir únic. La qüestió que es planteja en tota la novel·la és qui som nosaltres, per a nosaltres, però també per als altres. Què és el que determina la nostra identitat? Al llarg del llibre te n'adones (o més aviat confirmes) que no hi ha dos éssers autènticament iguals, però al mateix temps també te n'adones que per als altres no som tan diferents com es pensaven.

Què té aquest llibre que m'hagi agradat prou per recomenar-lo? Per començar té un protagonista amb el qual és fàcil d'identificar-se, un home de mitjana edat, professor d'Història i amb una vida avorrida. Més o menys la que duem milions de persones en tot el món. Després, aquest llibre té un narrador força curiós, que coneix tota la història, però alhora confessa la seva ignorància del que passa pel cap del protagonista. De vegades tens la sensació que s'ha materialitzat al teu costat mentre et guia a través de la trama (jo me l'imaginava darrera una taula d'escriptori amb una pipa a la mà...). Finalment l'aparició d'un altre personatge al qual el protagonista hauria de fer cas i no li'n fa. I és clar, el final. No sé si sorprenent o no, però al meu punt de vista, totalment merescut.