L'Any del Senyor , d'Eloi Vila (II)

És frustrant haver de reconèixer que un llibre en el qual havies posat molta il·lusió t'ha decebut. Potser hi ha col·laborat també el fet que abans de començar a llegir-lo se'm va acudir de llegir-ne una crítica força dura. No ho penso fer mai més, això de llegir les opinions sobre un llibre que tinc intenció de llegir. La crítica, és trist dir-ho, tenia bona part de raó, tot i que era una mica exagerada. Deia, per exemple, que hi havia moltes baralles; n'hi ha, però no tantes com donava a entendre.

Què és el que m'ha desagradat del llibre? La primera cosa que em va "molestar" va ser que perdia molt de temps en la descripció de l'acció. És a dir, és molt detallista explicant què passa, per on va el protagonista, que sent per dintre, detalls una mica macabres, sobretot en el primer capítol... Un detallisme que a mi em fa pensar en una influència d'alguns autors espanyols realistes o potser en alguns directors de cinema donats a explotar el que se'n diu "tremendisme". El gust per la descripció de fets macabres i/o sexuals. Potser peca de voler ser excessivament visual i no té en compte que la imaginació del lector és una peça clau en aquest tipus d'històries. Potser creu que així s'aconsegueix crear tensió, suspens, però en el meu cas més aviat em feia nosa, allargava excessivament l'arribada del desenllaç.

L'altre fet que no em va acabar de fer el pes va ser que les accions relacionades amb el motiu principal que porta el protagonista a Còrdova triguen molt a començar, el noi és obligat a viatjar a aquesta ciutat, hi arriba, hi coneix gent, s'hi baralla, pero van passant les pàgines i no es veu que hi hagi intenció d'engegar cap acció per aconseguir l'objectiu. Una mostra més de pèrdua de temps. Quan finalment la missió es posa en marxa es resol en pocs capítols i et deixa amb la sensació que has estat llegint un munt de palla i que el llibre s'hauria pogut acabar molt abans.

El final del llibre tampoc és per llençar coets, de fet el trobo totalment incongruent, incomprensible i injust. I no penso donar detalls, perquè malgrat que no recomano la lectura d'aquesta novel·la, si algú la vol llegir no penso aixafar-li la guitarra explicant el final.

L'últim detallet que no em va agradar i que comprenc que no tothom hi estarà d'acord, és la història d'amor, una història que s'hauria pogut estalviar. Per a mi en una novel·la d'aventures el que menys hi ha d'haver són escenes de sexe, les trobo totalment sobreres, però avui dia sembla que no es pot escriure una novel·la, sigui del gènere que sigui, que no inclogui almenys una escena sexual.

En general m'ha semblat una novel·la fallida. L'autor no ha sabut mesurar el tempo, ha allargat massa algunes accions, ha endarrerit d'altres, ha omplert de molta palla la història, com si ell mateix s'hagués perdut buscant la manera de fer avançar la història. Em sap greu. L'única cosa que sí que m'ha agradat és la descripció de la vida i dels carrers de Còrdova, aquí ha estat molt encertat, he de reconèixer que m'ha fet imaginar-me el protagonista movent-se pels carrers, fugint dels seus perseguidors. Em quedaré amb aquests detalls.

L'Any del Senyor , d'Eloi Vila

Inicio amb il·lusió la lectura de L'Any del Senyor, d'Eloi Vila, que publica l'editorial Alisis. És la primera novel·la d'aquest autor i potser tanta il·lusió per part meva és una mica precipitada. Però des del primer dia que vaig sentir a parlar del llibre vaig tenir bones vibracions. Deu ser perquè l'Eloi Vila és un periodista que em cau particularment bé. És un home molt dinàmic, xerraire a base de bé i, crec, amb un nivell d'autoexigència molt gran. No crec que s'hagi llançat a l'aventura d'escriure ficció sense rumiar-s'ho bé. Tot i això, no espero una gran obra literària ni crec que aquesta sigui tampoc la seva intenció. Em sembla que deu ser una novel·la àgil, d'un català planer, amb tocs d'ironia. És una novel·la d'aventures, segons diu ell, així que dedueixo que s'ho deu haver passat prou bé escrivint-la.

L'home duplicat- José Saramago

Bé, la meva primera impressió en començar a llegir aquesta novel·la és que l'autor tenia un concepte molt curiós del que signifiquen els signes de puntuació. Em va caldre llegir unes quantes vegades les primeres pàgines per acostumar-me al seu estil i un cop acostumada, per fi, vaig disfrutar de la novel·la. Ens trobem amb un personatge protagonista que mena una vida rutinària i insatisfeta. Un psicòleg diria que el protagonista no s'accepta a ell mateix i aquest rebuig el porta a rebutjar, també, les persones que l'estimen. Un bon dia descobreix que hi ha algú al món que és exactament igual que ell i decideix que el vol conèixer i fer-se conèixer. Hi ha, segurament, una part d'enveja de la vida de l'altre i una part d'amor propi, de voler-se sentir únic. La qüestió que es planteja en tota la novel·la és qui som nosaltres, per a nosaltres, però també per als altres. Què és el que determina la nostra identitat? Al llarg del llibre te n'adones (o més aviat confirmes) que no hi ha dos éssers autènticament iguals, però al mateix temps també te n'adones que per als altres no som tan diferents com es pensaven.

Què té aquest llibre que m'hagi agradat prou per recomenar-lo? Per començar té un protagonista amb el qual és fàcil d'identificar-se, un home de mitjana edat, professor d'Història i amb una vida avorrida. Més o menys la que duem milions de persones en tot el món. Després, aquest llibre té un narrador força curiós, que coneix tota la història, però alhora confessa la seva ignorància del que passa pel cap del protagonista. De vegades tens la sensació que s'ha materialitzat al teu costat mentre et guia a través de la trama (jo me l'imaginava darrera una taula d'escriptori amb una pipa a la mà...). Finalment l'aparició d'un altre personatge al qual el protagonista hauria de fer cas i no li'n fa. I és clar, el final. No sé si sorprenent o no, però al meu punt de vista, totalment merescut.

El conte número tretze

La seva autora és Diane Setterfield i aquesta és la seva primera novel·la. No penso gastar els adjectius que han gastat en alguns diaris nord-americans, són valoracions exagerades i francament publicitàries, però el llibre m'ha agradat. És una novel·la gòtica, amb una trama que es mou entre dos plans temporals, el present, de la narradora principal, una biògrafa que rep l'encàrrec d'escriure la biografia de l'escriptora més important del moment, i el passat, el de la infantesa de l'escriptora. La història captiva perquè retrata un seguit de personatges estranys, hi ha dosis importants de misteri i en general tots els elements de la novel·la gòtica, un ambient enrarit, una mansió decrèpita, enigmes a dojo. No hi ha una història d'amor, només traces, aquell que esperi trobar una història romàntica a l'estil de Jane Eyre més val que s'ho tregui del cap, si bé aquí és una novel·la "fetitxe". La història és complexa, hi ha diverses veus, diversos narradors, la biògrafa i l'escriptora són els narradors principals, però n'hi ha d'altres. Potser el final no és especialment impactant, però sí que és emotiu i et deixa un bon sabor de boca.

El conte número tretze
Diane Setterfield
Empúries, Narrativa, 298

El cicle de Tràntor: Isaac Asimov

O també dita la "trilogia de la Fundació". Són tres volums, independents uns dels altres, i se situen en un futur llunyà quan el planeta Terra ja només és una llegenda i la galàxia ha estat colonitzada fins a l'últim racó pels humans. Entra dintre del gènere de la ciència-ficció, tot i que sembla més bé una crònica político-històrica. La història no va ser escrita de manera ininterrompuda i lliurada al final, sinó que es va anar publicant periòdicament. Cada capítol és una narració autònoma, però s'entrellacen entre elles a través dels personatges: un personatge protagonista d'un dels capítols ja no apareix en el següent, però sí que en parlen els nous personatges i això et permet veure la progressió cronològica i saber què li va passar.

De manera molt simplista la història explica com un psicòleg i matemàtic excepcional, Hari Seldon, expert en psicohistòria, prediu la decadència de l'imperi que governa la galàxia, una decadència que ningú veu per enlloc. Prediu que aquesta decadència trigarà més de tres mil anys en donar pas a un nou renaixement i proposa un pla per escurçar aquest temps en mil anys. Solució, fundar una Fundació que es dediqui a recollir tot el saber humà, per tal que en arribar els anys foscos aquest saber no es fongui en el buit sinó que es pugui recuperar. Per a tal fi s'escull un planeta sense cap valor a un extrem de la galàxia i s'hi envien un nombre ingent de científics per colonitzar-lo. Amb el pas dels segles la Fundació s'anirà configurant com un nou imperi i entrarà en tensió amb l'Imperi original, però també amb els planetes del voltant, que fa temps que són independents i amb aires expansionistes. Segons va dir Asimov, per crear aquesta història es va inspirar en l'ascensió i la caiguda de l'Imperi Romà. En el segon volum, un dels personatges està directament inspirat en la figura de Belisario, el general de Justinià.

El component tecnològic és un punt en contra de la història si el comparem amb la tecnologia actual. És un fet que salta a la vista en quant es comença a llegir el primer volum. Ras i curt, la tecnologia que descriu Asimov, actualment és obsoleta i els aparells que descriu són poc creïbles, per la mateixa raó. Hem de tenir en compte, però, l'època en que va ser escrita aquesta història: els tres volums es van anar publicant entre el 1951 i el 1953, però, com ja he dit abans, cada capítol és una història autònoma, i aquestes històries es van començar a publicar en premsa al 1942, en plena Guerra Mundial. Al 45 Asimov va escriure la narració que va donar lloc a la primera part del segon volum: "Dead Hand", de Fundació i Imperi. És una època, doncs, en què l'energia atòmica i el seu potencial està a l'ordre del dia. Probablement ni la ment més imaginativa hauria pensat que avui dia, només 60 anys més tard, la vida i la societat haurien canviat tant com ho han fet.

Però el component tecnològic és un aspecte secundari de la història, si un guionista de cinema volgués fer-ne una adaptació, no ho tindria gaire difícil.

En aquesta entrada només he parlat de la trilogia clàssica de la Fundació, però la Fundació és molt més que aquests tres volums. Asimov va arribar a crear tot un univers al voltant d'aquesta història. Segons la wikipèdia la saga consta de fins a 16 llibres i fins i tot s'esmenta la Fundació a altres novel·les d'Asimov.

Després de la mort d'Isaac Asimov van aparèixer tres escriptors que es coneixen com les tres B de la ciència-ficció que van escriure tres novel·les més sobre la Fundació: Gregory Benford, Greg Bear i David Brin.

Enllaços que us poden interessar si voleu ampliar la informació:
- Guia de lectura del cicle de les Fundacions
-Tota la informació que ofereix la wiki sobre la Saga de la Fundació
-Un article força crític d'un lector de la novel·la de Benford

Fanny Hill de John Cleland

Diuen que aquesta novel·la és un clàssic de la literatura eròtica. No ho sé. Només sé que va ser la primera novel·la eròtica que vaig llegir. Tenia dinou anys. Dir que em va agradar és molt simple, però és així. No vull dir que m'entusiasmés, se'm va fer una mica pesada la trama, massa relacions lèsbiques, pel meu gust... Però em va agradar la manera de descriure el cos femení, sense estridències, d'una manera delicada. Amb molts eufemismes, això sí, tants que de fet era la meva imaginació que donava contingut sexual a les escenes. Però de fet d'això es tracta, no? Allò que diferencia erotisme de pornografia és que aquesta darrera no dóna lloc a la imaginació.


Com dic vaig llegir la novel·la als dinou anys i en aquell moment jo encara no havia caigut de la figuera, com diria el meu germà (de fet el meu germà diria que encara no n'he caigut). Era, i potser encara sóc, massa ingènua en comparació a les altres dones de la meva edat, per això em va anar bé que l'estil d'escriptura fos tan eufemístic. De fet, després d'acabar de llegir el llibre vaig voler provar un altre text. Es tractava d'una novel·la eròtica escrita durant l'època victoriana. Es titulava La ostra. Tractava de les aventures sexuals d'una colla de nois i noies. N'hi havia per a tots els gustos: relacions lèsbiques, orgies, sexe entre professora i alumnes, entre un capellà i una feligresa... El contrast entre una novel·la i l'altra em va semblar abismal. Si Fanny Hill era delicadesa i eufemisme, La ostra era grolleria i descripcions mancades de lírica. Això si, s'anomenava al pa pa i al vi vi. Es deien les coses pel seu nom. El contrast va ser tal que al principi de llegir la novel·la més aviat em repugnava, però després em vaig acostumar i vaig acabar llegint-la com si estigués mirant pornografia, vaig oblidar la idea de buscar-li cap mena de lirisme i de poètica.

Hi havia dues coses, però, en què totes dues novel·les coincidien. Una, la més important, per a mi, és que donaven una visió de les relacions sexuals entre home i dona (o entre dona i dona, és clar) d'optimisme i alegria. Això no sempre és habitual, més d'un cop es relaciona sexe amb conflicte, la passió amb el dolor, gairebé com si sentir passió fos alhora autodestruir-se. Aquí, en aquestes dues novel·les, el sexe és un joc, no plantegen judicis morals ni càstigs. Si mai heu llegit una novel·la del Marquès de Sade veureu que el pessimisme i el dolor ho impregnen tot. Justine ou les maleurs de la vertu (el títol és força transparent) va aconseguir, quan la vaig llegir, que en lloc de compadir la pobra Justine l'acabés odiant.

L'altre aspecte en què coincideixen és que la visió del sexe és netament masculina. A Fanny Hill la protagonista- narradora és una dona, però el punt de vista és masculí cent per cent. Ara quedaré molt prosaica potser, però diguem que en les escenes eròtiques els homes anaven directament "per feina", escenes que, estic segura, si fossin escrites per una dona hauria donat més importància a les sensacions, al tacte, a l'olor, al sabor inclús. En el cas de La ostra, francament, el llenguatge utilitzat no crec pas que l'hagués emprat una dona. Un altre fet que crec que denota clarament un punt de vista masculí és el fet de mostrar tantes escenes lèsbiques i la mania, sobretot en aquesta darrera novel·la, de comparar el clítoris amb un "petit penis". És clar que vosaltres deveu pensar que això del punt de vista masculí és obvi, perquè en aquell moment de dones escriptores ben poques n'hi havia i segurament cap ni una hauria gosat d'escriure novel·la eròtica. Teniu raó, però això no treu que un escriptor, quan escull parlar del plaer que experimenta una dona o, com en el cas de John Cleland, escull una protagonista femenina, ha d'intentar acostar-se al màxim a la manera de sentir d'una dona. No mostrar només la part externa, els critets i els gemecs.

Una curiositat, per acabar. Quan vaig llegir l'apunt biogràfic de l'autor de Fanny Hill vaig pensar que era un home avançat al seu temps, de fet va tenir la sort de rebre la protecció d'un personatge important de la noblesa britànica, ja què la publicació d'aquesta novel·la va provocar un gran escàndol en el seu moment (ens trobem al 1750) i va dur-lo a heure-se-les amb un tribunal de justícia. Gràcies a la protecció d'aquest noble no va ser condemnat. Però en el fons no deixava de ser un home de la seva època i de la seva societat puritana: un dels episodis de la novel·la explica com un dels personatges descobreix dos homes fent sexe i en veure-ho va de seguida a buscar l'autoritat per denunciar-los. Em va sorprendre aquest esment a una relació homosexual, se l'hauria pogut estalviar. Se m'acut que potser buscava guanyar-se una mica de simpatia del lector, com dient: sóc depravat però tinc un límit i en aquest cas jo també actuaria com un "bon ciutadà".

Si esteu interessats en narrativa eròtica, potser us pot interessar de llegir aquest text, és el pròleg a un recull de contes eròtics escrits per diversos escriptors coneguts. El pròleg és de l'Enric Sòria.

Primera entrada

Bé, no sé què dir per començar. Aquest blog en principi només té per objectiu parlar de llibres, de tota mena de llibres. M'agrada llegir, però si miro els llibres que he llegit darrerament m'adono que fa temps que no ho faig de manera regular i, encara pitjor, que no disfruto d'allò que llegeixo. Em sembla que l'última novel·la amb la que vaig disfrutar va ser La pell freda de l'Albert Sánchez Piñol. Però, vés per on, quan vaig voler llegir el seu Pandora al Congo no vaig passar de la meitat. No és que la qualitat d'aquesta última no sigui tan bona com l'altra, és més aviat que jo ja havia canviat com a lectora, ja no em llegeixo els llibres d'una tirada. Els llegeixo a estones perdudes i això és mortal a l'hora de disfrutar d'un bon llibre.

Es pot dir que aquest blog és una mica un compromís, el de tornar a llegir seriosament, començant un llibre i acabant-lo. Espero que ho aconseguiré.