3.1.09

L'home duplicat- José Saramago



Bé, la meva primera impressió en començar a llegir aquesta novel·la és que l'autor tenia un concepte molt curiós del que signifiquen els signes de puntuació. Em va caldre llegir unes quantes vegades les primeres pàgines per acostumar-me al seu estil i un cop acostumada, per fi, vaig disfrutar de la novel·la. Ens trobem amb un personatge protagonista que mena una vida rutinària i insatisfeta. Un psicòleg diria que el protagonista no s'accepta a ell mateix i aquest rebuig el porta a rebutjar, també, les persones que l'estimen. Un bon dia descobreix que hi ha algú al món que és exactament igual que ell i decideix que el vol conèixer i fer-se conèixer. Hi ha, segurament, una part d'enveja de la vida de l'altre i una part d'amor propi, de voler-se sentir únic. La qüestió que es planteja en tota la novel·la és qui som nosaltres, per a nosaltres, però també per als altres. Què és el que determina la nostra identitat? Al llarg del llibre te n'adones (o més aviat confirmes) que no hi ha dos éssers autènticament iguals, però al mateix temps també te n'adones que per als altres no som tan diferents com es pensaven.

Què té aquest llibre que m'hagi agradat prou per recomenar-lo? Per començar té un protagonista amb el qual és fàcil d'identificar-se, un home de mitjana edat, professor d'Història i amb una vida avorrida. Més o menys la que duem milions de persones en tot el món. Després, aquest llibre té un narrador força curiós, que coneix tota la història, però alhora confessa la seva ignorància del que passa pel cap del protagonista. De vegades tens la sensació que s'ha materialitzat al teu costat mentre et guia a través de la trama (jo me l'imaginava darrera una taula d'escriptori amb una pipa a la mà...). Finalment l'aparició d'un altre personatge al qual el protagonista hauria de fer cas i no li'n fa. I és clar, el final. No sé si sorprenent o no, però al meu punt de vista, totalment merescut.